Si el temps a
escala geològica és de milions d’anys, si al temps de vida de les ciutats no li
posem data de caducitat i pensem en els boscos com a masses vegetals que han de
durar per sempre, ¿perquè prenem, amb la majoria dels casos, decisions que
donin resposta a necessitats immediates, sense pensar si son o no beneficioses
per “l’eterna” durada del medi pel que es pensen?
Aquesta reflexió es
extreta de la introducció del darrer llibre d’Eduard Punset, Viaje al optimismo;
“No comprendo por qué, sobre todo instituciones, han hecho tan poco
caso a la magnífica idea del diseñador de ordenadores Daniel Hillis, que
propuso, hace ya bastante, construir un reloj que hiciera tictac una sola vez
al año, que sonara sólo cada siglo y en el que sólo cada milenio apareciera el
cuco. Habría sido una forma de hacer entender a la gente de la calle,
funcionarios y ejecutivos de corporaciones, que lo único que está socavando
nuestro espacio vital es la concepción equivocada del tiempo. ¿Por qué es tan
esencial para nuestro futuro la concepción que tengamos de éste? […]”
Es veritat que les
necessitats canvien, però es savi no només satisfer les necessitats que es
presenten, sinó contrastar si les necessitats actuals son beneficioses o no pel
futur i en quina mesura.
Un exemple és el
cas dels plans aprovats per la planificació i ordenació de la ciutat de Palma
de Mallorca:
Amb anterioritat a
la entrada del període democràtic, s’aprovà el Pla General de Ordenació Urbana
(PGOU) de 1963 i la seva revisió de 1973. Els primers plans redactats emparats
a la Llei del Sòl de 1956, coincideixen amb el inici del procés de
“turistització” de la ciutat. Aquests plans estaven basats exclusivament en el
creixement, eren molt poc sensibles a la protecció i recuperació patrimonial i
estaven caracteritzats per una ineficient planificació dels nous espais
edificables.
Aquestes corrents
desenvolupistes predominen, sobretot en el PGOU de 1963, en un augment de
l’espai edificat per damunt de la ordenació i la planificació, quan aquestes
haurien de guiar la demanda de vivenda durant el intens procés migratori que es
produeix a la ciutat des de 1960.
El PGOU del 1973 es
du a terme amb objectius teòricament correctors, davant els excessos i dèficits
del pla anterior. Aquest pla es pot qualificar com un “pla pont” per arribar a
desenvolupar plans més conservacionistes i ordenadors.
Així que el PGOU de
1985 es un clar exponent d’una nova sensibilitat social. Aquest no només
impulsa la consolidació de diversos plans especials en el casc històric i
s’escomet una important dotació d’equipaments i zones verdes a la perifèria més
oblidada, sinó que per primera vegada té com a objectiu principal la reducció
del creixement i la densitat edificativa.
Els següents plans
generals aprovats a Palma (PGOU de 1991 i 1998), encara que suposadament regits
per principis de política social i control urbanístic, han tingut un èxit
desigual en la revitalització del casc històric i no es detecta un especial
interès per la protecció del sòl no urbanitzable.
Tot això d’alguna
manera hem fa entendre que si des d’un principi, entenem el temps com un fet no
immediat (en aquest cas no estem parlant de decisions del nostre dia a dia, ni
damunt qüestions que, òbviament, necessiten una resposta ràpida), les
conseqüències de que actualment estem patint serien diferents.
Probablement si al
primer PGOU de 1963 s’hagués tingut en compte que la necessitat irrefrenable
que hi havia per donar cabuda a la “turistització” s’hagués dut a terme de
forma més racional, el territori actual en replegaria unes altres conseqüències.
En definitiva, si
la concepció del temps, la durada dels esdeveniments, que aprenem a través de
la cultura, fos més diluïda, la capacitat de reacció i de fer un canvi de
direcció, es podria fer sense haver de tallar bruscament amb les tendències. Que
és el que marca la rapidesa del temps? Hauríem de tenir diferents concepcions
del temps, depenent de quines són les decisions a prendre?
