martes, 30 de agosto de 2011
Muerte acelerada de núcleos
¿Sabías que...?
Nuestro planeta posee un campo magnético originado por los movimientos convectivos del material metálico del núcleo terrestre e inducido presuntamente por la electricidad generada por los movimientos de flujo del campo magnético solar. El comportamiento de estos movimientos de convección del campo magnético terrestre es equivalente a un gran imán, donde el flujo magnético circula del polo Norte al Sur magnético, los cuáles no coinciden exactamente con los geográficos (se encuentran desviados 11,5 grados respecto al eje rotatorio). El campo magnético queda atrapado en el exterior en la magnetosfera, que se altera debido al persistente viento solar, protegiendo al planeta de las amenazas de radiación del exterior. Estas radiaciones altamente ionizantes, son desviadas al chocar con el escudo magnético terrestre. Las pocas partículas capaces de penetrar en dicho escudo son desviadas hacia los polos y cuyos electrones reaccionan con los gases atmosféricos a más de 100 kilómetros de la superficie. Esta reacción entre electrones de alta energía que chocan con los componentes atmosféricos genera una cesión a éstos de energía, creando un superávit energético donde se libera el exceso de energía emitiendo radiación y originando efectos de luz denominados “auroras”. Dependiendo del gas con el que reaccione los electrones, la aurora presentará una coloración u otra del espectro visible (con oxígeno la emisión es de luz verde y con el nitrógeno es de luz rosa).
lunes, 29 de agosto de 2011
¿Descubren el mayor río subterráneo del mundo?

de la desembocadura del Amazonas sería una prueba del flujo del río Hamza.
El río Hamza constituye el flujo subterráneo de los dos sistemas de descarga de aguas de la Amazonia. El otro sistema, el superficial, es el río más largo del mundo: el Amazonas. El río Hamza es el más ancho de los dos sistemas, pues la distancia entre sus márgenes es de 200 a 400 km, mientras que la anchura del Amazonas está entre 1 y 100 km.
Sin embargo, su caudal de 3.090 metros cúbicos por segundo es mucho más lento que el del sistema superficial, pues avanza de 10 a 100 metros por año (es más lento que en los glaciares, por tanto, "no fluye") mientras que el Amazonas fluye a una velocidad entre 0,1 y 2 metros por segundo. Esto se debe a que las aguas del río Hamza permean por los poros de las rocas sedimentarias, "y es una de las razones por lo que existe polémica en cuanto a considerarlo un río".
A pesar de su lentitud, el río Hamza probablemente descarga enormes cantidades de agua en el océano Atlántico, pues aunque desemboca a partes profundas del mar, podría ser el responsable de las zonas de baja salinidad observadas hasta 150 km mar adentro y que incluso modifican el ecosistema permitiendo la existencia de especies de agua dulce en esta región.
Sin embargo, otros expertos aseguran que no puede existir agua dulce en las profundides que alcanza el río Hamza, y que su agua es salada.
Por último, decir que los resultados de la investigación de Hamza y Pimentel fueron presentados durante el XII Congreso Internacional de la Sociedad Geofísica de Brasil celebrado en Río de Janeiro la semana pasada. Y aún no han sido publicados en ninguna revista. Simplemente son indicios de un posible río subterráneo.
¿Sabías que...?
Las ondas S (ondas secundarias, de cizallamiento o transversales) se tratan de ondas sísmicas cuyo desplazamiento es transversal a la dirección de propagación y cuya velocidad es menor que las ondas P (ondas primarias, longitudinales o compresivas). Este tipo de ondas no se propagan en medios líquidos, ya que su rigidez es cero. A partir de dicha hipótesis aplicada al estudio de la composición interna de La Tierra mediante la observación de las variaciones de las velocidades de las ondas P y S en relación a la profundidad terrestre, se puede indicar que el núcleo externo terrestre se encuentra en estado fluido (materiales ferruginosos) debido a la inexistencia de la transmisión de ondas S; transmisión que se incrementa en el núcleo interno, lo que parece indicar que éste se encuentra en estado sólido (núcleo metálico compuesto mayoritariamente por hierro en un 96% y níquel en un 4%).
jueves, 25 de agosto de 2011
BIOMORFOLOGIA I COSTES ROCOSES
(Aquest article és la recensió de varis articles que s'indiquen a la bibliografia realizat per el Màster d'Anàlisi Gestió i Planificació d'Àrees Litorals. UIB)
Al llarg del temps han estat importants els processos geològics i geoquímics pel que fa al relleu costaner com la deposició del carbonat, l’erosió, transport i acumulació, litificació i diagènesi de carbonats com també els diferents nivells de la mar. Per altre banda, no hi ha que oblidar els processos biològics per a la formació d’una gran diversitat d’accidents geogràfics.
És important tenir un bon coneixement sobre aquesta interrelació entre processos geològics i biològics ja que modifiquen el medi i són susceptibles de pertorbacions. Fins fa poc, els ecologistes han prestat una atenció insuficient a la geomorfologia i a la influència de la superfície de la Terra pel que fa als processos en les comunitats biològiques. Igualment que els geomorfòlegs han ignorat el paper dels organismes en els processos de la superfície terrestre i el desenvolupament del relleu. És necessari la interrelació dels diferents coneixements per entendre la complexitat de les zones rocoses costaneres, i d’aquesta interrelació neix la biogeomorfologia.
La biogeomorfologia és l’estudi de com els organismes afecten als processos geomorfològics donant lloc a un relleu característic. També estudia com les comunitats biològiques venen determinades per la zonificació del perfil costaner i com aspectes tant biològics com geomorfològics reaccionen a les diferents pertorbacions que es puguin dur a terme.
Existeixen tres processos relacionats amb la biogeormofologia:
1. Bioerosió: es refereix a l’erosió dels substrats per organismes vius.
2. Bioprotecció: es refereix a la protecció del rocam de l’erosió amb la presència d’organismes o de les estructures que creen.
3. Bioconstrucció: es refereix a la construcció física de les estructures biològiques en el substrat marí.
La bioerosió, la bioconstrucció i altres processos geomorfològics influeixen en la forma de la roca i el perfil de les costes carbonatades on no hi ha que oblidar les limitacions del nivell de la mar i l’estructura geològica. Cal dir que la interacció entre la biota marina i els processos geològics és molt important per l’estabilitat de la costa.
Dos exemples de com interactuen els processos biològics i geomorfològics a diferents medis.
Costes rocoses carbonatades. ( relacionades més amb els processos bioerossius).
S’intueix que una tercera part de totes les costes tropicals estan compostes de substrats rocosos carbonatats, els quals són roques formades majoritàriament per carbonats, càlcic i càlcic-magnèsi. En aquest cas parlem de roca calcària, originada per un procés de sedimentació directa on l’origen més comú és el procés de precipitació bioquímica. En aquest procés el carbonat càlcic es fixa en les petxines o esquelets de determinats organismes, ja siguin macroscòpics (braquiòpodes, gasteròpodes), microscòpics (foraminífers) o nanoscòpics (cocolits) i a la seva mort, aquestes petxines o esquelets s'acumulen, originant un sediment carbonatat que a partir de la dissolució i reprecipitació forma les roques carbonatades.
Aquest tipus de roca calcària és molt important ja que estan implicats cicles bioquímics, proporciona hàbitats per altres biotes i subministra hidrats de carboni, proteïnes i material de construcció pels humans. És per aquesta importància que hi ha certa preocupació per l’estabilitat futura d’aquets sistemes rocosos.
Diferents estudis de camp han demostrat que la zonificació de plantes i animals a les costes rocoses es controlada per la interacció de factors ambientals com les marees i els règims i energies d’ona i els factors biològics com la competència i altres relacions ecològiques.
A les costes tropicals es diferencien dues zones:
- Part superior de la zona intermareal, on els controls físics són pronunciats i controlen la zonificació de les espècies.
- Intermareal inferior i zona submareal superior, on els bioconstructors i bioerosius interactuen amb altres processos erosius i la zonificació ve donada per controls biològics.
Pel que fa a la bioerosió i bioconstrució, els agents biològics constitueixen un grup complex ja que poden construir i erosionar el modelat litoral.
La bioerosió és la erosió majoritàriament de substrat marí per organismes vius. Molts dels agent biològics erosius per una part erosionen la roca (bioerosió) però també la protegeixen de l’onatge, com també en vida erosionen i a la seva mort es transformen en sediment.
Dins les espècies erosives distingim dos grups: perforadors que per subjectar-se al substrat excaven petites cavitats a les roques i els brostejadors, gasteròpodes que brostegen algues que es fixen incrustant-se en el rocam. Quan aquestes algues són arrabassades s’emporten roca i erosionen. Cal dir però, que les algues també proporcionen un tapis que protegeix la roca de temporals.
Dins una zonificació generalitzada de bioerosius, la màxima activitat es troba als marges de pedra calcària.
A zones rocoses carbonatades són més importants els processos erosius produïts per l’efecte químic de l’aigua salada i per l’acció mecànica de les ones que no pas per la bioerosió.
Encara que a les costes rocoses es donin més processos d’erosió que de bioconstrucció, aquets també són importants. A la zona intermareal i a zones someres de la zona submareal al llarg de les costes rocoses carbonatades, els bioconstructors fan una gran contribució a la geomorfologia costanera i a l’ecologia. Cucs serpúlids, mol·lusc vermètids i algues vermelles són capaços de construir petits esculls que protegeixen la roca de l’erosió i a la vegada aporten sediments.
Esculls de corall. ( relacionats amb els processos bioconstructors).
Els esculls de corall es caracteritzen pel seu nombre d’espècies i diversitat genètica. Un escull de corall és un tipus d'escull biòtic que es desenvolupa en aigües tropicals. Són estructures sòlides del relleu del fons marí formades predominantment pel desenvolupament acumulat de coralls petris.
Encara que els coralls suposen la major part de la infraestructura i la massa d'un escull de corall, els organismes més importants pel creixement de l'escull contra el constant assetjament de les ones oceàniques són les algues calcàries (algues vermelles).
Els coralls viuen en una relació simbiòtica amb aquestes algues microscòpiques que realitzen la fotosíntesi, com les Zooxanthellae, les quals produeixen gran part de l’aliment de corall i absorbeixen una mica dels seus excrements.
Per garantir el creixement de l'escull de corall es requereix una temperatura de l'aigua d'entre 20 i 28ºC. Aquests coralls es troben principalment a la zona fòtica (menys de 50 metres de profunditat), on hi arriba la llum i permet la fotosíntesi. A causa d'això, els esculls de corall creixen a major velocitat en aigües cristal·lines, ja que l’energia penetra millor.
Molts estudis han revelat que la majoria d’esculls de corall mostren un cert grau d’inestabilitat causat per agressions externes com variacions en tempestes i temperatures i alteracions en la depredació i competència com altres interaccions biològiques.
Dos tipus de problemàtiques:
1. Naturals.
Els efectes de les ones generades pels huracans que assoten als tròpics. Segons el text, un huracà inferior a 150 km/h pot provocar danys a l’estructura de l’escull reparables en 10 anys, en canvi si és superior a vents de 200km/h necessita 50 anys per recuperar-se. Per altre banda, un canvi brusc de la temperatura superficial pot provocar la mort del corall ja que només pot viure entre 20 i 28ºC. En aquest cas el corall respon amb un blanquejament, és a dir, expulsa les algues que viuen en els seus teixits de manera que perd el seu color i queda blanquinós. Quan perd l’associació amb les algues, el corall mor.
Pel que fa a un augment de la salinitat de l'aigua, pot afectar a la cadena tròfica produint un excés d’algues que competeixen per la llum i poden arribar a matar als coralls.
2. Antròpics.
Cal destacar la sobrepesca i la contaminació de les aigües, el que provoca l’aparició d’aigües eutròfiques, és a dir, aigües amb un excedent de nutrients ja que amb la sobrepesca s’eliminen els peixos que es mengen les algues i amb la contaminació hi ha un excedent de nutrients que afavoreix la reproducció i creixement d’algues que acaben ofegant el corall.
Encara que el procés que es dona majoritàriament als esculls de corall és el de biocontrucció no hi ha que oblidar que també es dóna bioerosió. Cal dir que la bioerosió d’alguns esculls ha arribat a una taxa anual superior a 20kg/m². Aquets sediments seran transportats per l’onatge i acabaran formant les platges d’arena fina i blanquinosa.
Aspectes generals.
Tant pels esculls de corall com per costes rocoses, els organismes bioerosius exerceixen una gran paper tant a la dinàmica general de l’ecosistema com en el desenvolupament de la microtopografia i el perfil costaner.
La microtopografia d’erosió a un escull de corall o a una costa rocosa proporciona un habitat molt heterogeni que permet una major diversitat d’espècies. La diversitat biològica també depèn de la localització, si estan a llocs on es produeix un aflorament d’aigües profundes riques amb nutrients hi haurà més quantitat i diversitat d’espècies que a altres zones. La zona on està situat l’escull o la costa rocosa també és determinant pel que fa a la velocitat de recuperació de l’ecosistema davant un episodi catastròfic.
La importància relativa dels impactes físics i les interaccions biològiques en l’estructuració dels esculls i costes rocoses varia amb la profunditat de l’aigua i l’exposició a l’energia. La bioerosió en aigües poc profundes de la mar és més resistent a les pertorbacions que la bioconstrucció.
Per concloure dir que no es pot entendre una costa rocosa o un escull de corall sense interrelacionar els factors geològics o geomorfològics amb els factors biològics, ja que només estudiant un dels factors no podem comprendre la complexitat del sistema. Per tant, és important tenir coneixements bàsics de biologia i geomorfologia per poder dur a terme un bon anàlisi i la corresponent gestió de costes rocoses així com esculls de corall, com també formar grups interdisciplinar per analitzar aquestes zones per així poder realitzar un estudi més complet i donar millors solucions als problemes que es puguin dur a terme. Per altre banda, tampoc hi ha que oblidar altres factors com el clima, les oscil·lacions del nivell de la mar, algunes pertorbacions com huracans que poden provocar vents de velocitats importants i ones de gran energia com tampoc del factor antròpic, ja que tots ells afecten a la morfologia de les costes rocoses i dels esculls de corall.
Bibliografia consultada.
Gómez, Lluis. (2006). “Patrons i formes d’erosió a les costes carbonatades”. Pàg 67-96.
Gómez, Ll. i Fornós, J. (2001). “Les microformes de meteorització del litoral calcari de Mallorca: aproximació a la seva sistematització”. Pàg. 169-185.
Spencer,Tom. i Viles, Heather. (2000). “Bioconstruction, bioerosion and disturbance on tropical coasts: coral reefs and rocky limestone shores”.
Naylor, Larissa. et al. (2001). “ Biogeomorphology revisited: looking towarsd the future”.
Webs consultades a dia 12 d’octubre de 2010.
http://www.uclm.es/users/higueras/yymm/YM7.html
http://es.wikipedia.org/wiki/Coral
http://es.wikipedia.org/wiki/Arrecife_de_coral
http://en.wikipedia.org/wiki/Bioerosion
http://en.wikipedia.org/wiki/Biogeomorphology
http://en.wikipedia.org/wiki/Coastal_erosion
martes, 23 de agosto de 2011
La evolución atmosférica
Partiendo de la evidencia de la abundante presencia de Oxígeno en la atmósfera terrestre actual, la comunidad científica llegó a la conclusión de que una primera atmósfera durante el periodo Arcaico no pudo contener tales porcentajes de dicho elemento, ya que el único mecanismo inorgánico de generación de Oxígeno es el debido a la reacción resultante de la radiación ultravioleta solar con el agua de la alta atmósfera. Además, si se trasladara la actual composición atmosférica a aquél periodo, con un Sol mucho más débil, las temperaturas habrían alcanzado cifras muy por debajo del punto de congelación del agua. Pero, ¿cómo es posible si algunas rocas de aproximadamente 3.800 millones de años demuestran la presencia de agua en estado líquido? La respuesta se puede hallar en la posible presencia de gases de efecto invernadero. Un porcentaje elevado de estos gases, como los que podemos encontrar en los planetas vecinos, es capaz de asegurar temperaturas por encima del punto de congelación del agua. En resumidas cuentas, la gran diferencia entre la atmósfera terrestre y la atmósfera del resto de planetas interiores radica en que la terrestre evolucionó.
El punto de partida de esta evolución atmosférica parte de la emisión gaseosa del interior del planeta por erupciones volcánicas. La primera composición gaseosa de la atmósfera parece indicar la presencia de elementos propios de la nebulosa que originó el Sol (Helio, Dióxido de Carbono e Hidrógeno), y cuyas condiciones no eran apropiadas para el desarrollo de la vida debido al contraste térmico terrestre. Sin embargo, la erupción de gases como el Nitrógeno, Dióxido de Carbono, y en especial, vapor de Agua, crearon un ambiente favorable para la precipitación de ésta en forma de lluvia ácida, provocando la aparición de Óxidos y la formación de las rocas carbonatadas capaces de absorber grandes cantidades de Dióxido de Carbono, todo ello unido a la salida del Helio y el Hidrógeno de la atracción terrestre por su menor peso y a las fuertes corrientes de viento solar que se originaban.

A medida que el ciclo del vapor de Agua se fue consolidando, éste, por consecuencia del enfriamiento del vapor en las capas altas de la atmósfera, consiguió una progresiva disminución de las temperaturas globales, provocando un enfriamiento terrestre general y la estabilidad de una corteza gruesa y sólida, cuyos materiales ya no producían grandes cantidades de Óxidos. Con esta acumulación de vapor de agua atmosférico, la radiación ultravioleta solar reaccionó con dicho gas provocando la ruptura de sus moléculas en Oxígeno e Hidrógeno (éste último evacuado hacia el exterior del planeta) y la posterior formación del ozono, impidiendo la penetración de los rayos ultravioleta β y permitiendo el desarrollo de la vida en el mar y en los continentes. Las formas biológicas capaces de realizar la fotosíntesis en un ambiente más favorable para la vida contribuyeron enormemente al aumento del Oxígeno respirable y a sus elevados porcentajes en la atmósfera actual.